Josep Closa i Miralles

Foto 9

Josep Closa i Miralles

1

L’home que esperava la pluja.

per: Pilar Castillo Pla

Josep Closa

Li agrada rebre visites i parlar de fotografia. S’emociona  i  encomana emoció quan parla de la seva infantesa, quan amb cinc o sis anys acompanyava al seu pare a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i es passava hores envoltat de fotògrafs i fotografies.

Aquests són els seus primers records en un món que es convertiria en la seva gran passió.

Neix al juny de 1919, i és el fill gran d’una família acomodada, propietària d’una fàbrica de paraigües i parasols que es trobava al carrer Manso, de la que depenien directament 10 famílies més.

Com ell diu, no va tenir l’oportunitat d’escollir allò que volia fer o ser, doncs havia de continuar amb l’empresa familiar.

I així va filant la història de la seva vida, entre records que fan que els ulls brillin amb una llum especial i d’altres que li fan canviar el to de veu, amb la serenor del anys viscuts i la memòria desperta.

Baixa  la mirada i parla de la seva mare, una mare patidora, protectora amb la que segons les seves paraules entretallades va tenir una relació tensa. Aixeca el cap, em mira i diu: la meva vida s’ha format de coses incompletes, però vaig saber adaptar-me a les circumstàncies i vaig triomfar malgrat tot.Foto_9

Sap que això ha despertat enveges, que es van quedar pel camí  molts d’aquells que es deien amics.

La seva veu recobra força i denota caràcter.

Cal tornar a parlar de fotografia, cal tornar a veure els seus ulls blaus  il·luminats pels records de les satisfaccions  viscudes.

No cal dir que casa seva es podria considerar una casa-museu, plena de trofeus guanyats, distincions de diferents estaments fotogràfics, càmares de tot tipus que ha anat col·leccionant, rellotges dels que diu que tenen vida pròpia i fotografies, moltes fotografies. Fotografies d’un MESTRE que són exposades als ulls que les van captat.

Li agrada parlar de les seves imatges i de les històries que cadascuna té.

Mentre es mira les fotografies que  omplen una de les parets del saló crec adonar-me que es trasllada en el temps per a reviure els moments que van envoltar l’instat del clic que les va capturar. I de sobte recorda una frase que un dia de pluja, d’intensa pluja , en un dels molts viatges que feia per raons de feina i  va aturar el cotxe esperant que amainés la tormenta, va passar un pagés amb paraigües i va dir: Goiteu quina llei de farem devalla per aquells roures!  Mai ha oblidat aquell pagès i aquella frase.Era a Olot, al rierol de Font Moixina. Diu que quan va a dormir viatja cap allà. I quan desperta al matí , abans de posar els peus a terra es queda una bona estona mirant-se les fotos que omplen la paret del davant. Són  part de la seva vida  i li fan reviure bons moments. N’hi ha de Nova York, de Marrakech, de Viena, retrats, en blanc i negre, en color…

De tant en tant les va canviant, tot i que sempre hi ha dues que es mantenen: una del seu pare i una  que és al darrere  la porta de l’habitació on es veu un Josep Closa nen amb els seus pares.

Foto 1_57Quan li pregunto amb quines imatges es quedaria, em respon que amb totes, però es fixa amb una dolça mirada en una del projecte Vulcano, i es nota que va gaudir fent el reportatge. Tenia permís  per accedir al dic i poder capturar diferents moments de la seva construcció. I per què no dir-ho? Som impressionants.

Per ell, la fotografia és ART, doncs hi ha fotos que emocionen, bé per les seves ombres, bé pels seus colors, pel seu contigut i això sens dubte és ART i això és el que importa en  un bon treball: primer fer la fotografia que a cadascú li agradi, doncs això farà que les seves fotos tinguin cor i després la tècnica.

Foto 1_62Per ell, la fotografia ha estat el pal·liatiu per a tot allò que li ha passat a la vida , tot i que ara ja no troba a faltar fer fotos, ja no té ganes de fer retrats, ja no té forces per a anar a buscar un tema , perquè els temes s’han d’anar a buscar i ell ja gairebé no pot caminar.

Diu: M’ha agradat molt la fotografia i continuarà agradant-me fins que em mori, però la Naturalesa m’avisa que no m’emboliqui.

Em mira i em diu: Això és el que em queda. Tots els negatius, en una mudança, es van llençar… Tota la vida d’una persona  a les escombreries.

Els seus records viatgen en el temps i van  i venen de vegades sense cap ordre cronològic. I el cert és que no cal aquest ordre quan el que explica és una sèrie de sentiments i d’emocions acumulades al llarg de noranta-cinc anys.

I allà assegut el deixo mirant l’obra d’un MESTRE  al que li agradaria ser recordat com

JOSEP CLOSA I MIRALLES, FOTÒGRAF.

Foto 1_13

Foto 1_4

 

 

 

 

 

 

  1. Delfina
    Delfina12-25-2016

    A mes de ser un gran mestre de fotografia, va essevtambe un gran amic. El recodo mollt.

Leave a Reply to Delfina Click here to cancel reply.