Page 10 - objectiu_afosants_3
P. 10
ARTÍCLES
Una tarda amb ...
Colita
Per Pilar Castillo Pla
Era un dia d’estiu i a l’hora de la migdiada es va sentir un plor
de vida. Allà sota una col van trobar a l’Isabel…, per això van
començar a dir-li Colita.
I aquest podria ser l’inici d’un conte, però d’un conte sense
prínceps blaus, ni fades amb varetes màgiques ni princeses
sospirant embadalides al temps era temps.
Aquest és l’inici d’un conte contemporani amb una
protagonista amb veu pròpia, amb ideals agafats de la mà
de la realitat a peu de carrer , d’ideals compromesos amb els
temps que ha viscut i viu, envoltada d’allò que ha creat amb
la seva manera d’entendre i mostrar un ofici que com molts
d’altres es consideraven d’homes i en el que s’ha guanyat un
lloc d’honor.
Em truca per avançar la trobada perquè li han canviat l’hora
del metge, i així a l’hora de l’àngelus m’ha obert la porta de
casa seva.
Passar el llindar d’aquesta casa al barri de Sants és entrar en
el Món Colita i fer-ho de la seva mà és un immens plaer.
Hem reb amb la comoditat de ser la senyora de la casa, en
xancletes, sense necessitat de posats artificials, i passem
al seu despatx on al damunt de la taula hi ha el llibre de la
Juanita Biarnés i a la pantalla de l’ordinador es veu la foto que
l’han fet arribar de la inauguració de l’exposició d’en Leopoldo
Pomés a la Pedrera. És d’aquelles imatges que desprenen
complicitat. Hi ha estimació. Sense dir res agafa paper
fotogràfic, el fica a l’impressora i…i em diu que deixi assecar
la imatge i que la faci servir per il•lustrar aquestes paraules.
Això sí: sense oblidar que junt a la imatge ha de ser
el nom del fotògraf,…. I així es farà. També em passa una
fotografia d’ella presa per la Nati Caborian.
Parlar d’ella diu que no l’agrada, que l’avorreix, que ella ja se
sap la seva vida i la seva obra, però entén i accepta que és
el preu pel reconeixement del seu ofici. Un ofici que omple
prestatgeries d’arxius, prestatgeries plenes de temes i de
personatges, uns a casa seva, uns altres al Nacional de
Catalunya, a l’Arxiu Municipal, la Filmoteca de Catalunya o a
l’Institut del Teatre i que l’ha estat reconegut amb nombroses
distincions com la medalla al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de
Barcelona, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el premi a
la comunicació no sexista i la trajectòria periodística de Dones
Periodistes, el premi especial del jurat Terenci Moix, el Premi
Nacional de Fotografia Piedad Isla i el nomenament de Doctora
Honoris Causa per La Facultat de Ciències de la Comunicació
de la UAB, valorant una carrera professional i un arxiu d’un
valor incalculable que s’ha de transmetre a les generacions
següents.
Amb posat gairabé seriós deixa anar : “ Me llenan de orgullo
y satisfacción”. I tant que l’han d’omplir d’orgull i satisfacció!
10 Objectiu AFOSANTS Nº3 | Maig 2015
Una tarda amb ...
Colita
Per Pilar Castillo Pla
Era un dia d’estiu i a l’hora de la migdiada es va sentir un plor
de vida. Allà sota una col van trobar a l’Isabel…, per això van
començar a dir-li Colita.
I aquest podria ser l’inici d’un conte, però d’un conte sense
prínceps blaus, ni fades amb varetes màgiques ni princeses
sospirant embadalides al temps era temps.
Aquest és l’inici d’un conte contemporani amb una
protagonista amb veu pròpia, amb ideals agafats de la mà
de la realitat a peu de carrer , d’ideals compromesos amb els
temps que ha viscut i viu, envoltada d’allò que ha creat amb
la seva manera d’entendre i mostrar un ofici que com molts
d’altres es consideraven d’homes i en el que s’ha guanyat un
lloc d’honor.
Em truca per avançar la trobada perquè li han canviat l’hora
del metge, i així a l’hora de l’àngelus m’ha obert la porta de
casa seva.
Passar el llindar d’aquesta casa al barri de Sants és entrar en
el Món Colita i fer-ho de la seva mà és un immens plaer.
Hem reb amb la comoditat de ser la senyora de la casa, en
xancletes, sense necessitat de posats artificials, i passem
al seu despatx on al damunt de la taula hi ha el llibre de la
Juanita Biarnés i a la pantalla de l’ordinador es veu la foto que
l’han fet arribar de la inauguració de l’exposició d’en Leopoldo
Pomés a la Pedrera. És d’aquelles imatges que desprenen
complicitat. Hi ha estimació. Sense dir res agafa paper
fotogràfic, el fica a l’impressora i…i em diu que deixi assecar
la imatge i que la faci servir per il•lustrar aquestes paraules.
Això sí: sense oblidar que junt a la imatge ha de ser
el nom del fotògraf,…. I així es farà. També em passa una
fotografia d’ella presa per la Nati Caborian.
Parlar d’ella diu que no l’agrada, que l’avorreix, que ella ja se
sap la seva vida i la seva obra, però entén i accepta que és
el preu pel reconeixement del seu ofici. Un ofici que omple
prestatgeries d’arxius, prestatgeries plenes de temes i de
personatges, uns a casa seva, uns altres al Nacional de
Catalunya, a l’Arxiu Municipal, la Filmoteca de Catalunya o a
l’Institut del Teatre i que l’ha estat reconegut amb nombroses
distincions com la medalla al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de
Barcelona, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el premi a
la comunicació no sexista i la trajectòria periodística de Dones
Periodistes, el premi especial del jurat Terenci Moix, el Premi
Nacional de Fotografia Piedad Isla i el nomenament de Doctora
Honoris Causa per La Facultat de Ciències de la Comunicació
de la UAB, valorant una carrera professional i un arxiu d’un
valor incalculable que s’ha de transmetre a les generacions
següents.
Amb posat gairabé seriós deixa anar : “ Me llenan de orgullo
y satisfacción”. I tant que l’han d’omplir d’orgull i satisfacció!
10 Objectiu AFOSANTS Nº3 | Maig 2015
